dimarts, 18 de desembre del 2018

Model de comentari: Fragment de l'Espill, de Jaume Roig

 ---

0.Comentarem el fragment de l'Espill, de Jaume Roig, que es troba a la pàgina 24 del dossier de llengua, però no està seleccionat al llibre Les veus del temps I. La tria es deu al fet que es tracta d'un passatge molt conegut d'antropofàgia en la literatura medieval i també perquè el podem escoltar recitat pel cantant Raimon en la versió original (vegeu el vídeo superior) de manera que el fa prou entenedor.

1.Les dues grans fonts de la cultura medieval, el mester de joglaria i el mester de clerecia, reapareixen i corren en la sàtira del metge valencià Jaume Roig, autor de l'Espill o Llibre de les dones. Aquesta obra continua la tradició literària de la misogínia (aversió o menyspreu cap a les dones).

Jaume Roig, nascut a València a principis del s. XV, estudià medicina a Lleida i Paris. Esdevingué metge de la reina Maria de Castella i examinador de metges. Fou conseller de la ciutat i administrador d'un famós hospital. La filla menuda professà en el convent de la Trinitat, on era abadessa sor Isabel de Villena, i del qual era benefactor Roig. Com a escriptor posseïa un gran do de la paraula i feia servir el valencià de l'Horta.

El llibre es pot presentar com un registre de relacions fracassades entre l'home i la dona, una denúncia agra i violenta contra el subtil tramat dels enganys femenins. L'obra té una intenció didàctica i apareix escrita en primera persona pel narrador-protagonista ja madur. A través d'aquesta lliçó contra les dones, Jaume Roig elabora una autèntica pintura de la vida quotidiana amb referències històriques per convertir l'acció fictícia en versemblant. L'Espill, com a relat en 16.359 versos de quatre síl·labes, conta la història d'un personatge que comença de vagabund, intenta estabilitzar-se amb el matrimoni i al final busca refugi en la contemplació i la penitència.

2.El fragment escollit per al comentari consta de 97 versos de quatre síl·labes procedents del capítol III del Primer llibre que tracta la joventut del protagonista.

Transcorre a París el dia de cap d'any. El protagonista organitza un sopar festiu. Descriu les viandes que ofereix: carn de tota mena i de la millor qualitat. S'esdevé que un comensal es troba un dit humà dins d'un pastís. Els assistents ho confirmen. La procedència és d'una fornera que fa de tavernera i té dues filles. El local és també escorxador, tota carn que hi arriba la transformen en salsitxes, llonganisses i és tan bona que tot ho venen. En un clot ben fondo llançaven les dones totes les deixalles que no aprofitaven dels cossos humans. El narrador confessa que en va menjar molt perquè tot era saborosíssim. Les dones són, finalment, esquarterades i la posada és enderrocada. Les restes humanes són soterrades en lloc sagrat.

3.El text conté alguns arcaismes propis del s. XV (varietat diacrònica) el significat dels quals vénen explicats davall del fragment: Ninou (cap d'any), reng (combat), rigolatge (diversió), de paratge (de bona família), volateria (conjunt d'aus), pus (més), capolat (trossejat) i algus més que no impedeixen la comprensió bàsica de la narració. El relat està construït, com tot el llibre, amb versos de quatre síl·labes apariats: aa, bb, cc, dd..., anomenats noves rimades. En aparença sembla no haver-hi figures retòriques, ja que simula un estil col·loquial. Això no obstant hi trobem comparacions pròpies de la parla: fondo com pou (l. 64); polisíndeton: mai carn ni brou / ni francolines; repetició abundant del pronom "hi" per tot el fragment. La verborrea de l'autor per descriure cada situació el porta a fer nombroses enumeracions d'elements prou completes: (l. 13-16) de tots potatges, de carns salvatges, volateria, pastisseria. L'estructura narrativa de l'anècdota relatada es divideix en les tres parts convencionals d'introducció (sopar de Cap d'Any amb troballa sorpresa), nus (noves troballes i descripció de les autores), i desenllaç (fi de les malfactores).

4.Jaume Roig en la seua època és un important metge de la Cort reial, que ostenta diversos càrrecs polítics i de gestió. Afeccionat a escriure poemes, s'embarca en una obra enorme que continua la tradició misògina inaugurada per Sant Jeroni (342-420) al llibre Adversus Iovinianum i seguida també pel Corbaccio de Boccaccio o l'Arcipreste de Talavera, entre altres. L'obra es publica cinquanta anys després de la mort de l'autor, encara que probablement correguera manuscrita de mà en mà. Ens preguntem si realment tenia l'autor intenció d'adoctrinar els lectors masculins, tal com diu el narrador de l'obra, per tal de desaconsellar-los l'opció del matrimoni, una institució clau per a la noblesa i la burgesia de l'època. Des de l'òptica del segle XXI només podem pensar en L'Espill com un enorme esforç lingüístic i literari per a divertir amb tòpics exagerats i cruels les lectores i els lectors burgesos de l'època, obra que es fonamenta en el discurs persistent dels vicis i les maldats de les dones que la cultura patriarcal ha sustentat des de la Bíblia. Ens imaginem cavallers i dames rient dels succeïts d'aquesta sàtira ja que per a l'època devia ser considerada una "crítica amable" envers les dones, entre les quals s'exceptuaven, vegeu per on, la Verge Maria i l'esposa del senyor (o la mare, o la filla).

5.El tema central del fragment examinat és l'antropofàgia o canibalisme provocat forçadament per unes dones malvades que oferien pastissos de carn humana. Sembla que aquesta pràctica ve documentada a l'Edat mitjana des de França i Alemanya, països on els saltejadors de camins venien la carn de les seues víctimes als mercats, igual com els croats de la primera Croada, dels quals es conta que menjaven la carn dels sarraïns que mataven. Francisco de Quevedo també esmenta que les empanadilles de carn eren un aliment popular al Segle d'Or. Diu que els pastissers les feien de gossos i de gent penjada o ajusticiada. En un escrit seu explica que a taula feien responsos amb un requiem aeternam per l'ànima del difunt de qui procedia la carn del menjar. Per acabar, el motiu d'aquest fragment el replega la trama argumental del musical Sweeney Todd, de Stephen Sondheim (1979). No cal citar les nombroses novel·les i pel·lícules actuals així com el succés de l'accident als Andes dels anys 70 per certificar que el canibalisme és un tret cultural que l'ésser humà ha practicat i encara practica en l'actualitat malgrat els tabús. [995 mots]
- - - - - -
FONTS del comentari:
  • Les veus del Temps I (Ed. Bromera) (2002)
  • Jaume Roig. Espill o Llibre de les dones (MOLC, n.3) (1978)
  • "Caníbales", article en línia de Juan Eslava Galán (2000)
  • https://www.escriptors.cat/autors/roigj/index.php

2 comentaris:

Deixa ací la teua aportació pública anotant el teu nom. El professor la rep per e-mail també.