ESTRUCTURA
DE LA INFORMACIÓ
1
L’argumentació. Tema, tesi i arguments
ESQUEMA
Àmbit d’ús→ tot tipus: vida quotidiana, acadèmic, mitjans
de comunicació...
Objectiu→
convéncer, defensar una idea = tesi↔tesi
contrària (explícita o implícita)
↓
Premisses
(compartides per E/R)
→arguments (a favor/en
contra/contraarguments)
Posició Estructura
principi – títol → analitzant o deductiva
final
→ sintetitzant o inductiva
implícita →
principi
i final → enquadrada
Estructura
= argument →tesi
↓
↓
implica
conéixer ←fonamentat en la premissa
(fets/veritats/valors)
bé el
destinatari
↓
coneixement
compartit
|
ESTRUCTURA
Retòrica
clàssica D’altres Contraarguments
Introducció
(exordium) seqüències narratives, Refutació
Exposició
fets (narratio) descriptives, dialogals Concessió a l’adversari
Exposició
arguments (argumentatio)
Conclusió
(peroratio)
|
TIPUS D’ARGUMENTS
·
d’autoritat · de malbaratament · de comparació · de
qualitat
· de
model · causa/conseqüència · de justícia · dades,
xifres, estadístiques
· de
benefici · d’exemple · de quantitat · el dilema
|
FIGURES RETÒRIQUES
·
Interrogació retòrica · ironia · gradació · metàfora
·
Hipèrbole · enumeració · repetició · ús de lèxic
marcat
·
Preterició · antítesi · prosopopeia
|
LES FAL·LÀCIES
Ad
hominen, censura la
persona, no el que diu.
Ad verecundiam, es
recorre a l’autoritat quan no la té.
Ad
baculum, apel·len al
poder.
Ad ignoratiam, és
fals perquè no s’ha provat o no se sap.
Ad
populum, s’utilitzen
sentiments per defensar-se.
Tu quoque, l’argument
es gira en contra de l’acusador.
|
L’argumentació. Diferències entre argumentació i persuasió
L’ argumentació és l’activitat discursiva mitjançant la
qual es pretén exposar l’opinió sobre alguna idea polèmica. Es
tracta, en definitiva, d’adduir raons per a demostrar i, per tant,
convéncer els altres que el nostre punt de vista és el correcte.
L’argumentació es troba present en tot tipus d’àmbit d’ús,
en la vida quotidiana, en l’àmbit acadèmic i, evidentment, en
l’àmbit dels mitjans de comunicació ( editorials, articles
d’opinió, crítiques, cartes al director...)
L’argumentació está basada en raonaments lógics,
relacionats de manera coherent i adreçats a la intel.ligència de
l’interlocutor, és a dir, ha de seguir una via racional. Per
tant, s'edifica sobre judicis de fet, de caràcter objectiu, que
sempre es poden sotmetre al criteri de veritable o fals.
L'argumentació pretén convéncer.
La persuasió, en canvi, evita els arguments de tipus lògic i
tracta d'influir en la capacitat volitiva, en els sentiments de
l’altra persona, o siga, actua per via emocional. Per tant,
es basa en judicis de valor, de caràcter subjectiu, la
versemblança o falsedat dels quals sovint resulta indemostrable. La
persuasió intenta seduir.
Els articles d'opinió solen ser veritables textos argumentatius; de
vegades, però, la seua capacitat de convicció depén més del fet
que els altres compartisquen els valors ètics o morals de l’autor
o autora que no de l’evidència dels raonaments que s'hi exposen.
També s'ha de distingir entre un argument, que és un
raonament lógic, i una fal.làcia, que és un enunciat amb
aparença lògica, però que conté un cert grau de falsedat o
inexactitud, amb el qual es pretén desviar la línia argumentativa
referint‑se a elements del discurs aliens a la tesi que es vol
demostrar.
Estructura
d'una argumentació (parts)
En general, els textos argumentatius consten de tres parts:
introducció, exposició i conclusió.
La introducció ( anomenada exordium o preàmbul) és
la part inicial del discurs. L’objectiu o finalitat és presentar
el tema objecte de controvèrsia i captar l’atenció o obtenir una
disposició favorable del receptor a la tesi defensada.Es poden
emprar recursos diferents: apel.lar a les emocions del públic, a
l’autoritat, a la tradició, a un ideal o a uns valors compartits
amb l’audiència.
L’exposició: dels fets ( anomenada narratio ) i
dels arguments ( anomenada argumentatio). És la
part més extensa i consta de dos apartats: en la primera s’exposen
els fets per tal que el receptor conega la posició defensada
per l’E i se situe de la seua part ( pot utilitzar diferents
recursos com estadístiques, comparacions, narració d’històries
concretes que donen suport a l’argumentació... ); en la segona,
que és el centre del discurs, es presenten arguments
pertinents per a la defensa de la tesi . De vegades
l’exposició també inclou la tesi contrària defensada pels
altres autors, a fi de rebatre-la amb contraarguments.
La conclusió (anomenada peroratio) és la síntesi de
tot el que s'ha dit i tracta de reforçar la tesi defensada. Té un
caràcter recapitulador,amb una repetició resumida i ordenada.
Sovint, en aquesta part s'aporta o se suggereix una solució a la
controvèrsia. També sol ser freqüent que l’autor intente colpir
l’ànim del lector amb una frase final contundent.
Lloc
que ocupa la tesi
La tesi
que es defensa pot aparéixer en diversos llocs del text: al
principi, al final, al principi i al final, etc, la qual cosa dóna
lloc a diferents estructures dels textos argumentatius:
• Analitzant o deductiva: quan la tesi apareix al principi
de l’escrit. Partint de la tesi, s'exposen uns fets que porten a la
conclusió. El raonament va del tot a les parts..
• Sintetitzant o inductiva: quan la tesi es troba al final
de l’escrit. Partint de l’exposició de fets particulars,
s'arriba a la tesi, que opera com a conclusió. El raonament va de
les parts al tot.
• Circular o enquadrada: proposa la tesi al començament,
enumera els arguments i exposa una altra vegada la tesi a tall de
conclusió.
Tipus
d’arguments i recursos argumentatius
A banda de les estratègies que s'utilitzen per a presentar la tesi i
els arguments, per a fer una bona argumentació comptem amb diversos
recursos que determinen el tipus d'argumentacions, que poden ser:
L’argument d’autoritat: consisteix a utilitzar l’opinió
d’una persona important, de prestigi reconegut o digna de ser
escoltada, per defensar una tesi. També l’emissor pot mostrar la
pròpia autoritat i legitimitat com a persona capacitada per opinar
sobre el tema. Aquest recurs es pot manifestar a través de cites o
paraules textuals de l’autor.
L’argument de quantitat: consisteix a fer referència al
gran nombre de persones que dónen suport a la idea, al gran nombre
de vegades que un fet s’esdevé...
L’argument de qualitat: es destaca el caràcter únic i
irrepetible d’un fet, d’un producte. La publicitat utilitza
aquest recurs quan destaca una característica única en el producte
o quan simula que són pocs o molt especials els consumidors que
l’utilitzen.
Argument de causa conseqüència: són aquells que es basen
en una relació de causalitat.
Poden respondre a dos models: presentar un fet i, a continuació, la
causa que l’ha produït; presentar un fet i, a continuació,
l'efecte provocat.
Aportar dades i estadístiques.
D’aquesta manera es dóna a l'argument un caràcter científic i
comprovable.
L’exemple: es parteix d’un cas concret per justificar una
tesi que es pot generalitzar a casos semblants.
L’analogia o comparació: es tracta de comparar un cas
concret amb un altre de la mateixa índole, argumentant que si els
dos exemples són semblants en molts aspectes, també poden ser‑ne
en l’aspecte específic que convé a la tesi.
Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa
al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar
determinades opinions a favor dels drets humans, etc.
Contar un relat. En alguns casos,per convéncer algú, es
prepara el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo
favorablement respecte d’allò que se li vol exposar. Una manera
d’aconseguir-ho és relatar fets colpidors que es relacionen
directament amb les opinions que es volen defensar.
Experiència personal. És molt habitual, per tal d’arribar
al lector mitjà, no a l’especialitzat, que l’autor del text
utilitze vivències pròpies per tal d’obtenir una disposició
favorable del receptor cap a la tesi defensada.
Una premissa és una proposició provada que és la base d'un
argument. Els esquemes deductius són: ‑ Modus ponens,
Modus tollens, Sil.logisme hipotètic,
Sil.logisme disjuntiu, Dilema, Reducció a l’absurd.
Les figures retòriques:
la interrogació retòrica, que consisteix a formular una
pregunta de la qual no s’espera resposta i que serveix per
centrar l’atenció i l’interés del receptor cap a allò que
s’exposa. Provoquen una major implicació del destinatari, ja que
és aquest qui en el seu interior emet la resposta que
l’argumentador defensa.
la hipèrbole, consisteix a exagerar la realitat per colpir
el destinatari.
la ironia. Consisteix a dir el contrari del que es pretén
comunicar. Es basa en l’ús de l’implícit, per això, perquè
el recurs funcione, cal que el receptor puga deduir quines són les
vertaderes idees de l’argumentador.
la metàfora. Comparació en què s’omet el nexe
comparatiu.
la prosopopeia. Consisteix a atribuir qualitats humanes a
objectes inanimats.
la preterició. Consisteix a negar que es realitzarà un
acte, quan de fet sí que es du a terme.
la repetició. Aquest recurs té l’efecte de destacar el
fet que interessa. es pot repetir un mot o tota una estructura
sintàctica.
l’enumeració. pot contribuir a reforçar els arguments o
la tesi defensada.
l’ús del lèxic marcat, que és un recurs eficaç per a
defensar una tesi.
Les fal·làcies
Són un tipus d’arguments sense suport lògic,però que poden
tenir quelcom que faça pensar que hi ha una certa lògica en
l’argumentació. N’hi ha de diversos tipus:
Fal·làcia ad hominem. (argument dirigit contra la persona: no
es censura l'opinió, sinó la persona que la manté)
Fal·làcia ad baculum (al bastó: arguments que apel·len a la
força o al poder d’alguna cosa o persona)
Fal·làcia ad populum (al poble: s’ometen les raons
pertinents i s’utilitzen raons, fets o circumstàncies amb la
finalitat d’excitar els sentiments i emocions de l’auditori
(demagògia)).
Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l’autoritat. És
una fal·làcia quan l’autoritat a qui apel·lem no és experta en el tema.)
Fal·làcia ad ignorantiam. Pretendre que una cosa és falsa
perquè no se'n sap d’ella.
Fal·làcia tu quoque (tu també: no es formulen raons,
sinó que es torna l'ofensa a l’acusador)
- - - - -
- - - - - - -
