0.Comentarem
el fragment de l'Espill, de Jaume Roig, que es troba a la pàgina 24
del dossier de llengua, però no està seleccionat al llibre Les
veus del temps I. La tria es deu al fet que es tracta d'un
passatge molt conegut d'antropofàgia en la literatura medieval i
també perquè el podem escoltar recitat pel cantant Raimon en la
versió original (vegeu el vídeo superior) de manera que el fa prou entenedor.
1.Les dues
grans fonts de la cultura medieval, el mester de joglaria i el mester
de clerecia, reapareixen i corren en la sàtira del metge valencià
Jaume Roig, autor de l'Espill o Llibre de les dones. Aquesta obra
continua la tradició literària de la misogínia (aversió o
menyspreu cap a les dones).
Jaume Roig, nascut a
València a principis del s. XV, estudià medicina a Lleida i Paris.
Esdevingué metge de la reina Maria de Castella i examinador de
metges. Fou conseller de la ciutat i administrador d'un famós
hospital. La filla menuda professà en el convent de la Trinitat, on
era abadessa sor Isabel de Villena, i del qual era benefactor Roig.
Com a escriptor posseïa un gran do de la paraula i feia servir el
valencià de l'Horta.
El llibre es pot
presentar com un registre de relacions fracassades entre l'home i la
dona, una denúncia agra i violenta contra el subtil tramat dels
enganys femenins. L'obra té una intenció didàctica i apareix
escrita en primera persona pel narrador-protagonista ja madur. A
través d'aquesta lliçó contra les dones, Jaume Roig elabora una
autèntica pintura de la vida quotidiana amb referències històriques
per convertir l'acció fictícia en versemblant. L'Espill, com a relat en 16.359 versos de quatre síl·labes, conta la història
d'un personatge que comença de vagabund, intenta estabilitzar-se amb
el matrimoni i al final busca refugi en la contemplació i la
penitència.
2.El fragment
escollit per al comentari consta de 97 versos de quatre síl·labes
procedents del capítol III del Primer llibre que tracta la joventut
del protagonista.
Transcorre a París
el dia de cap d'any. El protagonista organitza un sopar festiu.
Descriu les viandes que ofereix: carn de tota mena i de la millor
qualitat. S'esdevé que un comensal es troba un dit humà dins d'un
pastís. Els assistents ho confirmen. La procedència és d'una
fornera que fa de tavernera i té dues filles. El local és també
escorxador, tota carn que hi arriba la transformen en salsitxes,
llonganisses i és tan bona que tot ho venen. En un clot ben fondo
llançaven les dones totes les deixalles que no aprofitaven dels
cossos humans. El narrador confessa que en va menjar molt perquè tot
era saborosíssim. Les dones són, finalment, esquarterades i la
posada és enderrocada. Les restes humanes són soterrades en lloc
sagrat.
3.El text
conté alguns arcaismes propis del s. XV (varietat diacrònica) el
significat dels quals vénen explicats davall del fragment: Ninou
(cap d'any), reng (combat), rigolatge (diversió), de paratge (de
bona família), volateria (conjunt d'aus), pus (més), capolat
(trossejat) i algus més que no impedeixen la comprensió bàsica de
la narració. El relat està construït, com tot el llibre, amb
versos de quatre síl·labes apariats: aa, bb, cc, dd...,
anomenats noves rimades. En aparença sembla no haver-hi figures
retòriques, ja que simula un estil col·loquial. Això no obstant hi
trobem comparacions pròpies de la parla: fondo com pou (l. 64);
polisíndeton: mai carn ni brou / ni francolines; repetició abundant
del pronom "hi" per tot el fragment. La verborrea de
l'autor per descriure cada situació el porta a fer nombroses
enumeracions d'elements prou completes: (l. 13-16) de tots potatges,
de carns salvatges, volateria, pastisseria. L'estructura narrativa de l'anècdota relatada es divideix en les tres parts convencionals d'introducció (sopar de Cap d'Any amb troballa sorpresa), nus (noves troballes i descripció de les autores), i desenllaç (fi de les malfactores).
4.Jaume Roig
en la seua època és un important metge de la Cort reial, que ostenta diversos càrrecs polítics i de gestió.
Afeccionat a escriure poemes, s'embarca en una obra enorme que
continua la tradició misògina inaugurada per Sant Jeroni (342-420)
al llibre Adversus Iovinianum
i seguida també pel Corbaccio de
Boccaccio o l'Arcipreste
de Talavera, entre altres.
L'obra es publica cinquanta anys després de la mort de l'autor,
encara que probablement correguera manuscrita de mà en mà. Ens
preguntem si realment tenia l'autor intenció d'adoctrinar els
lectors masculins, tal com diu el narrador de l'obra, per tal de desaconsellar-los l'opció del
matrimoni, una institució clau per a la noblesa i la burgesia de l'època. Des de
l'òptica del segle XXI només podem pensar en L'Espill
com un enorme esforç lingüístic i literari per a
divertir amb tòpics exagerats i cruels les lectores i els lectors
burgesos de l'època, obra que es fonamenta en el discurs persistent
dels vicis i les maldats
de les dones que la cultura patriarcal ha sustentat des de la Bíblia.
Ens imaginem cavallers i dames rient dels succeïts d'aquesta sàtira
ja que per a l'època devia ser considerada
una "crítica amable"
envers
les dones, entre les quals s'exceptuaven, vegeu per on, la Verge
Maria i l'esposa del senyor (o la mare, o la filla).
5.El
tema central del fragment examinat és l'antropofàgia o canibalisme
provocat forçadament per unes dones malvades que oferien pastissos
de carn humana. Sembla que aquesta pràctica ve documentada a l'Edat
mitjana des de França i Alemanya, països on els saltejadors de
camins venien la carn de les seues víctimes als mercats, igual com
els croats de la primera Croada, dels quals es conta que menjaven la
carn dels sarraïns que mataven. Francisco de Quevedo també esmenta
que les empanadilles de carn eren un aliment popular al Segle d'Or.
Diu que els pastissers les feien de gossos i de gent penjada o
ajusticiada. En un escrit seu explica que a taula feien responsos amb un
requiem aeternam per
l'ànima del difunt de qui procedia la carn del menjar. Per acabar,
el motiu d'aquest fragment el replega la trama argumental del
musical Sweeney
Todd,
de Stephen
Sondheim (1979).
No cal citar les nombroses
novel·les i pel·lícules actuals així com el succés de l'accident
als Andes dels anys 70 per certificar que el canibalisme és un tret
cultural que l'ésser humà ha practicat i encara practica en
l'actualitat malgrat els tabús. [995 mots]
- - - - - -
FONTS del comentari:
- Les veus del Temps I (Ed. Bromera) (2002)
- Jaume Roig. Espill o Llibre de les dones (MOLC, n.3) (1978)
- "Caníbales", article en línia de Juan Eslava Galán (2000)
- https://www.escriptors.cat/autors/roigj/index.php
