divendres, 31 de gener del 2020

El text argumentatiu

ESTRUCTURA DE LA INFORMACIÓ
1 L’argumentació. Tema, tesi i arguments
ESQUEMA
Àmbit d’ús→ tot tipus: vida quotidiana, acadèmic, mitjans de comunicació...
Objectiu→ convéncer, defensar una idea = tesi↔tesi contrària (explícita o implícita)
Premisses (compartides per E/R) →arguments (a favor/en contra/contraarguments)
Posició Estructura

principi – títol → analitzant o deductiva
final → sintetitzant o inductiva
implícita →
principi i final → enquadrada

Estructura = argument →tesi
↓ ↓
implica conéixer    ←fonamentat en la premissa (fets/veritats/valors)
bé el destinatari
 ↓
coneixement compartit


ESTRUCTURA
Retòrica clàssica D’altres Contraarguments
Introducció (exordium) seqüències narratives, Refutació
Exposició fets (narratio) descriptives, dialogals Concessió a l’adversari
Exposició arguments (argumentatio)
Conclusió (peroratio)


TIPUS D’ARGUMENTS
· d’autoritat · de malbaratament · de comparació · de qualitat
· de model · causa/conseqüència · de justícia · dades, xifres, estadístiques
· de benefici · d’exemple · de quantitat · el dilema


FIGURES RETÒRIQUES
· Interrogació retòrica · ironia · gradació · metàfora
· Hipèrbole · enumeració · repetició · ús de lèxic marcat
· Preterició · antítesi · prosopopeia


LES FAL·LÀCIES
Ad hominen, censura la persona, no el que diu.
Ad verecundiam, es recorre a l’autoritat quan no la té.
Ad baculum, apel·len al poder.
Ad ignoratiam, és fals perquè no s’ha provat o no se sap.
Ad populum, s’utilitzen sentiments per defensar-se.
Tu quoque, l’argument es gira en contra de l’acusador.



L’argumentació. Diferències entre argumentació i persuasió

L’ argumentació és l’activitat discursiva mitjançant la qual es pretén exposar l’opinió sobre alguna idea polèmica. Es tracta, en definitiva, d’adduir raons per a demostrar i, per tant, convéncer els altres que el nostre punt de vista és el correcte. L’argumentació es troba present en tot tipus d’àmbit d’ús, en la vida quotidiana, en l’àmbit acadèmic i, evidentment, en l’àmbit dels mitjans de comunicació ( editorials, articles d’opinió, crítiques, cartes al director...)

L’argumentació está basada en raonaments lógics, relacionats de manera coherent i adreçats a la intel.ligència de l’interlocutor, és a dir, ha de seguir una via racional. Per tant, s'edifica sobre judicis de fet, de caràcter objectiu, que sempre es poden sotmetre al criteri de veritable o fals. L'argumentació pretén convéncer.

La persuasió, en canvi, evita els arguments de tipus lògic i tracta d'influir en la capacitat volitiva, en els sentiments de l’altra persona, o siga, actua per via emocional. Per tant, es basa en judicis de valor, de caràcter subjectiu, la versemblança o falsedat dels quals sovint resulta indemostrable. La persuasió intenta seduir.

Els articles d'opinió solen ser veritables textos argumentatius; de vegades, però, la seua capacitat de convicció depén més del fet que els altres compartisquen els valors ètics o morals de l’autor o autora que no de l’evidència dels raonaments que s'hi exposen.

També s'ha de distingir entre un argument, que és un raonament lógic, i una fal.làcia, que és un enunciat amb aparença lògica, però que conté un cert grau de falsedat o inexactitud, amb el qual es pretén desviar la línia argumentativa referint‑se a elements del discurs aliens a la tesi que es vol demostrar.

Estructura d'una argumentació (parts)

En general, els textos argumentatius consten de tres parts: introducció, exposició i conclusió.
  • La introducció ( anomenada exordium o preàmbul) és la part inicial del discurs. L’objectiu o finalitat és presentar el tema objecte de controvèrsia i captar l’atenció o obtenir una disposició favorable del receptor a la tesi defensada.Es poden emprar recursos diferents: apel.lar a les emocions del públic, a l’autoritat, a la tradició, a un ideal o a uns valors compartits amb l’audiència.
  • L’exposició: dels fets ( anomenada narratio ) i dels arguments ( anomenada argumentatio). És la part més extensa i consta de dos apartats: en la primera s’exposen els fets per tal que el receptor conega la posició defensada per l’E i se situe de la seua part ( pot utilitzar diferents recursos com estadístiques, comparacions, narració d’històries concretes que donen suport a l’argumentació... ); en la segona, que és el centre del discurs, es presenten arguments pertinents per a la defensa de la tesi . De vegades l’exposició també inclou la tesi contrària defensada pels altres autors, a fi de rebatre-la amb contraarguments.
  • La conclusió (anomenada peroratio) és la síntesi de tot el que s'ha dit i tracta de reforçar la tesi defensada. Té un caràcter recapitulador,amb una repetició resumida i ordenada. Sovint, en aquesta part s'aporta o se suggereix una solució a la controvèrsia. També sol ser freqüent que l’autor intente colpir l’ànim del lector amb una frase final contundent.

Lloc que ocupa la tesi

La tesi que es defensa pot aparéixer en diversos llocs del text: al principi, al final, al principi i al final, etc, la qual cosa dóna lloc a diferents estructures dels textos argumentatius:

Analitzant o deductiva: quan la tesi apareix al principi de l’escrit. Partint de la tesi, s'exposen uns fets que porten a la conclusió. El raonament va del tot a les parts..

Sintetitzant o inductiva: quan la tesi es troba al final de l’escrit. Partint de l’exposició de fets particulars, s'arriba a la tesi, que opera com a conclusió. El raonament va de les parts al tot.

Circular o enquadrada: proposa la tesi al començament, enumera els arguments i exposa una altra vegada la tesi a tall de conclusió.

Tipus d’arguments i recursos argumentatius

A banda de les estratègies que s'utilitzen per a presentar la tesi i els arguments, per a fer una bona argumentació comptem amb diversos recursos que determinen el tipus d'argumentacions, que poden ser:
  • L’argument d’autoritat: consisteix a utilitzar l’opinió d’una persona important, de prestigi reconegut o digna de ser escoltada, per defensar una tesi. També l’emissor pot mostrar la pròpia autoritat i legitimitat com a persona capacitada per opinar sobre el tema. Aquest recurs es pot manifestar a través de cites o paraules textuals de l’autor.
  • L’argument de quantitat: consisteix a fer referència al gran nombre de persones que dónen suport a la idea, al gran nombre de vegades que un fet s’esdevé...
  • L’argument de qualitat: es destaca el caràcter únic i irrepetible d’un fet, d’un producte. La publicitat utilitza aquest recurs quan destaca una característica única en el producte o quan simula que són pocs o molt especials els consumidors que l’utilitzen.
  • Argument de causa conseqüència: són aquells que es basen en una relació de causalitat.
Poden respondre a dos models: presentar un fet i, a continuació, la causa que l’ha produït; presentar un fet i, a continuació, l'efecte provocat.
  • Aportar dades i estadístiques. D’aquesta manera es dóna a l'argument un caràcter científic i comprovable.
  • L’exemple: es parteix d’un cas concret per justificar una tesi que es pot generalitzar a casos semblants.
  • L’analogia o comparació: es tracta de comparar un cas concret amb un altre de la mateixa índole, argumentant que si els dos exemples són semblants en molts aspectes, també poden ser‑ne en l’aspecte específic que convé a la tesi.
  • Posar de manifest determinats valors. Per exemple, quan es fa al·lusió a valors com la solidaritat i la llibertat per defensar determinades opinions a favor dels drets humans, etc.
  • Contar un relat. En alguns casos,per convéncer algú, es prepara el seu estat d'ànim per tal de predisposar-lo favorablement respecte d’allò que se li vol exposar. Una manera d’aconseguir-ho és relatar fets colpidors que es relacionen directament amb les opinions que es volen defensar.
  • Experiència personal. És molt habitual, per tal d’arribar al lector mitjà, no a l’especialitzat, que l’autor del text utilitze vivències pròpies per tal d’obtenir una disposició favorable del receptor cap a la tesi defensada.
  • Els arguments deductius: són aquells els enuniats o premisses dels quals s’estableixen com a vertaders i, per tant, la conclusió a la qual s’arriba és també vertadera.
Una premissa és una proposició provada que és la base d'un argument. Els esquemes deductius són: ‑ Modus ponens, Modus tollens, Sil.logisme hipotètic, Sil.logisme disjuntiu, Dilema, Reducció a l’absurd.
  • Les figures retòriques:
    • la interrogació retòrica, que consisteix a formular una pregunta de la qual no s’espera resposta i que serveix per centrar l’atenció i l’interés del receptor cap a allò que s’exposa. Provoquen una major implicació del destinatari, ja que és aquest qui en el seu interior emet la resposta que l’argumentador defensa.
    • la hipèrbole, consisteix a exagerar la realitat per colpir el destinatari.
    • la ironia. Consisteix a dir el contrari del que es pretén comunicar. Es basa en l’ús de l’implícit, per això, perquè el recurs funcione, cal que el receptor puga deduir quines són les vertaderes idees de l’argumentador.
    • la metàfora. Comparació en què s’omet el nexe comparatiu.
    • la prosopopeia. Consisteix a atribuir qualitats humanes a objectes inanimats.
    • la preterició. Consisteix a negar que es realitzarà un acte, quan de fet sí que es du a terme.
    • la repetició. Aquest recurs té l’efecte de destacar el fet que interessa. es pot repetir un mot o tota una estructura sintàctica.
    • l’enumeració. pot contribuir a reforçar els arguments o la tesi defensada.
    • l’ús del lèxic marcat, que és un recurs eficaç per a defensar una tesi.

Les fal·làcies
Són un tipus d’arguments sense suport lògic,però que poden tenir quelcom que faça pensar que hi ha una certa lògica en l’argumentació. N’hi ha de diversos tipus:
  • Fal·làcia ad hominem. (argument dirigit contra la persona: no es censura l'opinió, sinó la persona que la manté)
  • Fal·làcia ad baculum (al bastó: arguments que apel·len a la força o al poder d’alguna cosa o persona)
  • Fal·làcia ad populum (al poble: s’ometen les raons pertinents i s’utilitzen raons, fets o circumstàncies amb la finalitat d’excitar els sentiments i emocions de l’auditori (demagògia)).
  • Fal·làcia ad verecundiam (apel·lació a l’autoritat. És una fal·làcia quan l’autoritat a qui apel·lem no és experta en el tema.)
  • Fal·làcia ad ignorantiam. Pretendre que una cosa és falsa perquè no se'n sap d’ella.
  • Fal·làcia tu quoque (tu també: no es formulen raons, sinó que es torna l'ofensa a l’acusador)
- - - - - 

- - - - - - -

diumenge, 12 de gener del 2020

Kahoot de Literatura Medieval


Vols posar a prova els teus coneixements bàsics de Literatura Medieval? Els continguts implicats en el Kahoot següent, de 30 preguntes, s'hagueren d'abordar a 3r ESO i seran part de la Literatura que acabarem de veure al mes de febrer. A més, les darreres deu preguntes es basen en els textos llegits a Nadal. N'estàs preparat/da?

Kahoot de Literatura Medieval (30 preguntes) Clica a l'enllaç