“En
defensa de les dones”, del Llibre Quart de Lo somni,
de Bernat Metge (p. 126 de Les veus...)
Bernat
Metge és l'humanista més complet que trobem en la Corona d'Aragó.
Visqué durant el segle XIV i principis del XV a Barcelona. Formà
part de la Cancelleria Reial i va ser empresonat per traïció en
haver sigut implicat en la mort del Rei. Aquest procés el mogué a
escriure Lo somni, un projecte politicoliterari per a
defensar-se públicament, captar el perdó del nou rei, i aconseguir
la rehabilitació i la restitució dels càrrecs administratius que
li havien arrabassat, ja que havia sigut absolt poc temps abans
d'escriure'l.
És
lícit afirmar que Lo somni és una de les obres
mestres de la literatura catalana. Cal llegir-la amb intel·ligència
crítica des de la perspectiva del pensament humanístic i evitant de
superposar esquemes actuals i inadequats a la comprensió integral
del contingut.
Lo
somni està dividit en quatre tractats o llibres dedicats (I)
a un debat entre el rei Joan i l'autor sobre la immortalitat de
l'ànima, (II) a les circumstàncies en les quals morí el rei, (III)
a la narració d'Orfeu que fa de la vida del Rei, de l'infern i a la
vituperació dels amors de Metge i de les dones en general, i (IV) a
un elogi de l'autor cap a les dones, a una invectiva contra els
defectes dels homes i a una resposta de Tirèsies enumerant els mals
que les dones fan als homes.
El
fragment que comentarem, “En defensa de les dones”, procedeix del
llibre quart de l'obra esmentada de Metge, el gènere de la
qual és un assaig filosòfic en forma dialogada, a imitació dels
clàssics. El tema concret del fragment és l'excusació i la
defensa de les dones. La tesi de l'autor serà la de mostrar
que els vicis de les dones es troben més grans en els homes.
En
fem un resum. En la introducció Metge presenta l'esquema de
la seua contrarèplica. Algú ha malparlat de les dones i ell vol
excusar-les i mostrar el mal que hi ha en els homes, ja que elles no
tenen tanta perfecció com ells. Presenta la Verge Maria com a
redemptora dels pecats i com a Mare de Déu, paper que converteix la
natura femenina en digna de reverència i honor.
Metge
passa a enumerar tres defectes de les dones esmentats pel seu
interlocutor. El primer és que elles no estimen altra cosa que elles
mateixes. El contraargument és que els homes pateixen més aquesta
“malaltia”. Les proves estan en les històries antigues i en
l'experiència. El segon defecte és que les dones no són netes. De
nou, el contraargument és que els homes no ho són més. El tercer
és que es pinten, es pentinen i tenen maneres pomposes. Ací també
els homes fan cura del seu aspecte per aparençar més joves.
Com
que es tracta d'un fragment incomplet, no hi veiem conclusió, però
la tesi ja deixa clara la posició de l'autor: no és que la dona no
tinga defectes, és que l'home en té més. Aquest
text pot relacionar-se millor amb
visions més realistes de la situació de la dona a l'edat mitjana,
que la comencen a presentar com un ésser de virtuts (Vita
Christi, d'Isabel de Villena) o com una
víctima dels capricis dels homes. Igual com ho faria tres segles més
tard, ja en el Barroc, Juana Inés de la Cruz (1695): “Hombres
necios que acusáis / a la mujer sin razón, / sin ver que sois la
ocasión / de lo mismo que culpáis.”
Quant a l'estil
del
fragment, hem comprovat que és molt senzill, perfectament
estructurat en les parts argumentatives següents: presentació del
tema, de la tesi contrària, contrarèplica i 3 arguments. El
vocabulari és molt accessible. Podem destacar termes caiguts en
desús com ara el possessiu “llurs” o l'expressió “no estan en
franc arbitri” (no depenen de la voluntat humana).
Els
destinataris fonamentals de l'obra de Metge van ser al seu
temps el nou rei i la Cort a fi que entengueren que un home amb la
intel·ligència i les creences que ell posseïa no podia haver
conspirat contra el rei anterior, que va morir precipitadament i
sense confessió. Així reclama benevolència i la restauració dels
seus càrrecs. És una obra amb una força il·locutiva
extraordinària. Avui dia també comptem amb assajos
humanístics, tecnològics i reflexions sobre els nostres propis
costums socials, encara que no tenen una forma dialogada com
l'exemple que comentem.
Com
a conclusió, hem gaudit del fragment perquè hem vist que ja no es
tracta de la típica prosa medieval en què el teocentrisme i la
misogínia són els eixos temàtics. Estem realment davant un text
humanista. (767)
